Fundació Maria-Mercè Marçal | Biografia
Web de la Fundació Maria-Mercè Marçal que honora, estudia i difon l’obra i la figura de la poeta Maria-Mercè Marçal.
poesia, Maria-Mercè Marçal, fundació Maria-Mercè Marçal, poesia catalana
15282
page-template,page-template-full_width,page-template-full_width-php,page,page-id-15282,ajax_fade,page_not_loaded,,hide_top_bar_on_mobile_header,qode-theme-ver-10.1.1,wpb-js-composer js-comp-ver-5.0.1,vc_responsive

Biografia

INFANTESA

Maria-Mercè Marçal va néixer el 13 de novembre de 1952, circumstancialment a Barcelona. Fins als deu anys va viure a Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), d’on ella es considerava originària. Sempre va recordar el seu punt de partida: la vida amb la seva família, establerta al camp i dedicada a la vida de pagès.

La seva mare, Maria Serra, era una dona a qui encantaven el teatre i les cançons, que sabia un devessall de versos, i que sempre que podia reunia la canalla del veïnat per fer-los fer danses i representacions. El seu pare, Antoni Marçal, que havia hagut de deixar els estudis universitaris d’arquitectura per motius familiars, incentivà sempre l’estudi i l’amor cap a la cultura de les seves dues filles. Com Maria-Mercè Marçal va escriure més tard: «A la meva mare li dec el sentit, la riquesa de la llengua. I el cant. Al meu pare, l’estímul cap a la cultura.»

Una altra figura important de la seva infantesa és la tieta Mercè, germana de la seva mare i la seva padrina, que vivia i treballava a Barcelona, i que no s’havia volgut casar. Per ella fou «la dona que em va llegar el sentit de l’autonomia, de la individualitat i de la solidaritat conjugades en femení».

Va estudiar el batxillerat a l’Institut de Lleida, després d’haver obtingut una beca. De ben jove va començar a escriure poesia, inicialment en castellà, ja que la seva formació, a causa de la dictadura, havia estat fins aleshores en aquesta llengua. Però influïda pel moviment de la Nova Cançó va començar a escriure els primers versos en català (de fet, al llarg de la seva vida va tenir molt de contacte amb cantautors catalans; els seus poemes han estat musicats per Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiki Berraondo, Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll i Gisela Bellsolà, entre molts altres).

ANYS SETANTA

El 1969 es va traslladar a Barcelona, juntament amb la seva germana Magda, per dur a terme la llicenciatura de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona. Va ser en aquest període que entrà en contacte amb joves poetes com ara Miquel Desclot, Jaume Medina i Ramon Pinyol, amb el qual es casaria el 1972. Abans d’acabar els estudis, va començar a fer classes de llengua catalana a Sant Boi de Llobregat, dins el marc de la resistència política i cultural antifranquista de l’època. Tota la seva vida va exercir com a professora de llengua i literatura catalanes de Secundària.

Durant la dècada dels setanta —una etapa especialment intensa des del punt de vista personal i col·lectiu— va participar amb Ramon Pinyol, Xavier Bru de Sala i Gemma d’Armengol en la creació dels Llibres del Mall, una editorial que naixia amb la voluntat de publicar sobretot poesia, que tingué com a mentor Joan Brossa i en la qual col·laboraren pintors com ara Antoni Tàpies i Joan Pere Viladecans. (Posteriorment altres artistes plàstics van crear obres en relació amb els seus poemes o li van demanar col·laboracions per a exposicions: Perejaume, Maria Girona, Josep Uclés, Toni Vidal.)

 

El 1976 Maria-Mercè Marçal va guanyar el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. És en aquest període dels setanta, doncs, que fa la seva entrada en el món literari i, també, en el món polític: va militar en el nacionalisme d’esquerra i, paral·lelament, va prendre contacte amb el moviment feminista i amb grups de dones.

 

L’any 1979 va publicar Bruixa de dol, i el seu nom es va començar a fer popular, no només per la seva obra poètica, sinó també per les seves intervencions i publicacions en el marc del feminisme. El seu interès pel llenguatge teatral la va dur a participar en el muntatge La sala de nines, de Mercè Rodoreda. Aquest mateix any va quedar finalista del Premi Ausiàs March de Gandia amb el recull Festanyal de l’aigua. Del 1979 al 1985 va col·laborar en cursos sobre feminisme i literatura a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent.

La seva militància en el nacionalisme d’esquerres i en el feminisme va ser forta fins a la seva mort, tot i que, progressivament, es va anar centrant de manera prioritària en el terreny cultural i literari.

ANYS VUITANTA

Els anys vuitanta es van iniciar amb el naixement de la seva filla Heura, experiència que va elaborar poèticament a Sal oberta (1982) i a la segona part de La germana, l’estrangera (1985). Aquest darrer llibre  li va valer el premi López-Picó. D’aquest període també és Terra de Mai (1982), recull que significa per part de l’autora una primera incursió amb els mots en el territori silenciat de l’amor entre dones. Desglaç, inclòs en Llengua abolida (poesia 1973-1988), reprèn aquest tema i alhora intenta de traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare. Aquest fou el seu darrer lliurament poètic en vida.

L’any 1984 va conèixer Fina Birulés, pensadora i professora universitària de filosofia, que va ser la seva companya fins a la seva mort.

 

Durant aquesta dècada va començar a posar fil a l’agulla en la creació de la seva única novel·la, La passió segons Renée Vivien, fruit de la fascinació que havia exercit sobre ella aquesta escriptora anglesa d’expressió francesa que va viure a París al començament del segle xx.

També va dedicar-se a la traducció d’escriptores com ara Colette (La dona amagada, 1985). De fet, és indeslligable de la seva obra literària la tasca d’edició i estudi d’escriptores com ara Clementina Arderiu i Rosa Leveroni, i la tasca de traducció d’autores com ara Colette, Yourcenar, Leonor Fini i —en col·laboració amb Monika Zgustová— de les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.

ANYS NORANTA

Després d’alguns breus intents en el camp de la narrativa, va publicar la seva única i extensa novel·la, La passió segons Renée Vivien. Aquesta novel·la li va portar una pluja de premis, el primer dels quals fou el Premi Carlemany 1994; van seguir-lo el Premi de la Crítica 1995, el premi de la Crítica Serra d’Or 1995, el Joan Crexells 1995, el Prudenci Bertrana 1995 i el premi de la Institució de les Lletres Catalanes 1996. Tots aquests reconeixements van representar la seva consolidació també com a narradora, tot i la seva classificació inevitable com una de les poetes més importants de la literatura catalana dels últims temps.

 

En els darrers anys de la seva trajectòria, va impulsar la creació del Comitè d’Escriptores, dins el Centre Català del PEN Club, amb l’objectiu de recuperar l’obra literària femenina i promoure la visibilitat i la interrelació de les escriptores actuals.

Després d’uns anys de lluita contra la malaltia, en què va escriure gran part del recull pòstum Raó del cos (2000), va morir a Barcelona el 5 de juliol de 1998.

També han estat publicats pòstumament un recull d’articles i conferències d’assaig literari i de pensament (Sota el signe del drac. Proses 1985-1997).

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades galetes i l'acceptació de la nostra política de cookies , premi l'enllaç per a més informació. plugin cookies ACEPTAR

Aviso de cookies